Tot i el reconeixement universal de la influencia dels aspectes emocionals sobre el desenvolupament d’algunes malalties i de cóm algunes emocions influeixen en l’actitud a l’hora de portar a terme el tractament, encara són aspectes que en l’actualitat no solen tractar-se adequadament en l’àmbit sanitari.

Són molt conegudes les afectacions emocionals quan a una persona se li diagnostica una malaltia crònica o un trastorn. Després del diagnòstic d’una afectació crònica alguns pacients experimenten una afectació psicològica denominada trastorn adaptatiu, que es defineix com la una resposta exagerada a la normal i esperable davant d’un agent estressant, com pot ser la malaltia. Aquest trastorn és transitori, apareix durant els 3 primers mesos després del diagnòstic i no dura més de 6 o 9 mesos; va ser descrit en un estudi realitzat per Kovacs i Cols. en nens, i també ha sigut demostrat en altres estudis. Els nens manifestaven diferents canvis de comportament, com aïllament social, queixes somàtiques, trastorns del son i símptomes d’ansietat o depressió. En les persones que, en edat adulta, són diagnosticades d’un trastorn crònic, com el dèficit de DAO, és esperable que també aparegui trastorns adaptatius de característiques similars, sobre tot per la major dificultat que presenten els pacients en la modificació de l’estil de vida i dels canvis en l’elecció alimentària.

Molts professionals sanitaris solen encadenar la comunicació del diagnòstic amb les instruccions immediates sobre el que el pacient ha d’aprendre de les pautes del tractament, sense permetre-li o donar-li la possibilitat d’expressar la seva reacció emocional. En el procés d’adaptació a un trastorn crònic, solen distingir-se les següents etapes:

1.- Negació: és una de les reaccions més habituals en un principi i sol caracteritzar-se per la incredulitat del que està passant o per la recerca encadenada de professionals (siguin sanitaris o no=, que confirmin que allò no està passant. Una de les expressions que indicaria estar en aquesta fase seria “això no em pot estar passant a mi”.

2.- Rebel·lia: és l’expressió de la ràbia o agressivitat davant el que està passant. Aquesta fase sol estar protagonitzada per la recerca d’un culpable que pugui explicar la causa de la malaltia. La rebel·lia pot anar dirigida tant a l’equip sanitari, al tractament, cap algun membre de la família o cap a un mateix. Els sentiments de culpa porten a la persona a la recerca d’un responsable (esdeveniment personal, antecedent familiar, alimentació, etc.). La informació en aquesta fase sobre les causes etiològiques del trastorn, solen ajudar a l’afrontament d’aquesta etapa. Una de les frases característiques d’aquesta etapa seria: “Per què a mi?”.

3.- Dissociació: el pacient pensa que fins el diagnòstic podia aconseguir-ho tot, tenia salut y la seva capacitat per fer les coses era màxima. Després del diagnòstic creu, en ocasions, que ja res és possible i que els seus plans de futur poden trencar-se. Apareix temor per pensar que el trastorn no li permetrà complir les seves expectatives de vida.

4.- Negociació: és una de les fases on comença a donar-se una acceptació de la nova situació, però la persona estableix limitacions o condicions respecte les pautes del tractament. En aquesta fase la persona està més disposada a pactar i negociar possibles canvis o novetats del tractament. Una de les frases que indicaria estar en aquesta etapa seria: “Què li sembla si faig això en contes d’allò?”.

5.- Tristesa- depressió: el pensament està centrat bàsicament en el que s’ha perdut o no es veu possible de realitzar, En aquesta etapa de tristesa és important donar el temps suficient a la persona. En aquesta fase cal donar força en les metes o objectius que si que són possibles de realitzar.

6.- Adaptació: la persona comença a adonar-se que es pot seguir vivint amb el trastorn. Es dóna una acceptació de les limitacions o pautes del tractament i una comprensió de que mitjançant unes cures determinades es pot tenir una bona qualitat de vida.

Aquestes fases poden no donar-se igual en tots els casos, poden variar d’ordre o seqüència i inclús alguna d’elles pot estar absent. Convé que el sanitari formuli preguntes obertes i no tancades, basades en les emocions de la perdona més que en el seu estat físic, per saber en quin moment es troba la persona.

Conèixer les emocions, la seva influència en els tractaments i saber cóm manejar-les, hauria de ser part de la formació de qualsevol persona que tracti amb pacients amb diagnòstics crònics. Tot i així, en l’actualitat, la intervenció psicològica en unitats de tractament encara no és un fet freqüent.

En el dèficit de DAO es contemplen també reaccions emocionals prèvies al diagnòstic i un cop realitzat aquest. Previs al diagnòstic, perquè si es tarda un temps en diagnosticar aquesta dolència, la persona augmenta la percepció de vulnerabilitat al no trobar-se bé i normalment comporta tensió i temor. Posteriorment al diagnòstic, perquè apareixeran reaccions emocionals diverses per evidenciar un problema físic i haver de realitzar canvis conductuals en l’elecció alimentària a la que estava acostumada la persona fins aquell moment, per tal de poder restablir el seu benestar.

En concret, les investigacions psicològiques que estudien els elements que serveixen per predir l’elecció que les persones fan del menjar, destaquen certes variables individuals, com l’aprenentatge, les creences i les cognicions, L’elecció del menjar engloba molt més que les substàncies necessàries que poden promoure la salut o desencadenar la malaltia. Ocupa una posició fonamental dins de cada cultura, de cada individu i inclou una multitud de significats per la persona. És per això que, els canvis en l’elecció alimentària que hagi de realitzar la persona afectada de dèficit de DAO, provocaran estats emocionals determinats, que haurien de tractar-se.

La figura del psicòleg en unitats de tractament de trastorns com el dèficit de DAO és fonamental per ajudar a la persona a gestionar emocions davant el diagnòstic i per evitar que determinades emocions no condicionin negativament les pautes del tractament. Serà també important aconseguir que aquestes reaccions emocionals no perdurin excessivament en el temps, dificultant l’adherència als canvis alimentaris que haurà de dur a terme la persona.

Per una altre costat, en moltes ocasions també ens trobem que a més del diagnòstic del dèficit de DAO, la persona està tenint vivències d’estrès, tensió o reaccions depressives relacionades amb altres àrees de la seva vida com són les relacions afectives, l’àrea laboral, les relacions socials, etc. que poden estar entorpint o influenciant en l’adherència de les pautes del tractament. La intervenció psicològica també és clau en aquests casos per aconseguir que la persona pugui realitzar el tractament de la millor forma possible.