La obesitat infantil és una epidèmia a nivell mundial des de fa massa temps. Què fem malament?

És molt trist que una major part de la població mundial faci un mal ús de les fonts alimentaries que té al seu abast mentre altres zones tenen el que per nosaltres no és res.

D’obesitat n’hem sentit tots a parlar i d’obesitat infantil malauradament també. Però, què ha hagut de passar per arribar al punt en el que ens trobem actualment? Segons un estudi realitzat al 2011 en el marc de l’estratègia NAOS (Nutrició, Activitat Física i Prevenció de la Obesitat) revela que el 44,5% dels nens i nenes espanyols entre 6 i 10 anys tenen excés de pes (sent obesitat quasi del 20%). Un altre estudi realitzat a la Universitat de Los Angeles (UCLA) pel Dr. Neal Halfon i publicat fa un mes, afirma que la obesitat infantil es relaciona més del que ens pensàvem amb problemes de la salut de forma immediata.

S’han posat en marxa moltes iniciatives per combatre l’epidèmia, diferents programes portats per professionals i en molts punts d’arreu del món. Han funcionat? Es veuen canvis? És evident que l’impacte es visualitzarà més a llarg termini, però el que està clar és que la xifra no baixa significativament.

Personalment i crec que parlo en veu de molts dietistes-nutricionistes i d’altres professionals de la salut, el problema majoritari es troba en l’educació nutricional de cada família. Al final tothom acaba donant “la culpa” a les grans empreses alimentàries i a la societat, però si aquest nen no ha après uns valors a casa i a l’escola, es deixarà influenciar per eslògans intel·ligents que capten als més vulnerables. Ara bé, com molt bé ahir comentava una oient en la sessió d’Ecotendències Cosmocaixa sobre els reptes alimentaris del s. XXI, debat entre el catedràtic Abel Mariné i el cuiner Isma Prados, veiem que aquells barris més pobres i on l’educació és més escassa s’hi troben més restaurants fast food. Per tant, la responsabilitat acaba sent de tots.Em va agradar una proposta que va fer l’Isma Prados sobre la possibilitat d’incorporar una nova assignatura a l’escola de primària. Aquesta seria portada de la mà de cuiners i nutricionistes (col·laborant alhora, m’agrada). Es podria ensenyar als més petits de forma teòrica i també pràctica (a la cuina de l’escola) com menjar saludablement i en forma de tallers aprendre a fer-ho. D’aquesta manera seria el fill el qui “renyaria” als pares sobre què fan bé o malament. “Per moralitat els pares farien cas de seguida, ningú i menys el teu fill pot qüestionar que fas malament la compra al mercat…”, afegia l’Isma.

Evidentment però, primer s’ha d’actuar a casa. Per posar un simple exemple: Si des de petits diem als nostres fills que si s’acaben el plat de verdura tindran un premi els estem dient que la verdura és un aliment especial i difícil de menjar.La salut que porteu a casa serà la dels més petits.